La primera entrevista la fem a Marta Serrés,
treballadora d'una de les entitats més
antigues de la ciutat, La Unió Santcugatenca i el Teatre La Unió. Formada a
l'institut del teatre, li preguntarem sobre la situació del teatre i les arts
escèniques de la ciutat.
- Com definiries, a grans trets, el model
cultural santcugatenc?
El model cultural santcugatenc
va de la mà del model de ciutat que tenim (un altre debat...). La manca
d’espais culturals s’ha agreujat pel fet que els espais municipals no puguin
ser utilitzats pel conjunt de la ciutadania, per realitzar-hi actes culturals
i/o festius (que no deixa de ser cultura, quedi clar). Les entitats fan la seva
feina, malgrat les adversitats econòmiques i de restriccions administratives.
Les entitats són el patrimoni
més important de la cultura santcugatenca, el teixit associatiu i els moviments
socials són els que realment estant treballant tant per al gaudi, per a
l’exhibició o per a la seva difusió.
Al meu entendre a Sant Cugat
coexisteixen dos models culturals. Un va de la mà de les associacions, arriba a
un públic molt heterogeni i popular. Democratitza la cultura i cohesiona la
societat. Aquest bàsicament treballant en el sector de la cultura popular amb
les seves excepcions, quedi clar. L’altre model va lligat al consistori, als
centres d’ensenyament artístics i al Teatre-Auditori Sant Cugat. Espais que
tenen un cost gens popular i que discriminen per definició.
- Creus que el model cultural desenvolupat
en els últims anys s’ajusta a la realitat santcugatenca? Si ha de
millorar, cap a quina direcció creus que ho hauria de fer?
Si parlem de l’oferta cultural de l’Ajuntament, per
descomptat que no s’ajusta a la realitat santcugatenca. Més aviat s’ajusta a
una voluntat de voler vendre la marca “sant cugat” sense tenir en compte la
veritable idiosincràsia local.
Insisteixo en separar aquesta de l’oferta de les
associacions i sobretot de la cultura popular, ja que aquest sí que treballen
amb i per als santcugatencs i santcugatenques. L’única direcció lògica per
millorar l’ecosistema cultural local és popularitzar-lo i democratitzar-lo, que
estigui a l’abast de quanta més gent millor. Perquè la cultura ens fa créixer
com a persones…
Una frase que hauríem de tenir present cada vegada un
polític ens diu que no hi ha diners i que ens arribarà una retallada en cultura: “dame medio pan y un libro, dame de comer pero tambien dame cultura ...”
de Federico García Lorca
- Per la teva formació i tasca al Teatre
La Unió, ens pots fer un petit retrat de la realitat teatral i escènica de
la ciutat?
No seré jo qui
negui l’evidència. Sant Cugat actualment té nom dins de la professió en bona
part gràcies al Teatre-Auditori Sant Cugat i el Festival de Poesia, ambdós
gestionats des del consistori, han estat un molt bon altaveu per al col·lectiu
de teatre.
Ara bé, seria
important no tenir només memòria de peix i recordar com les arts escèniques han
estat part de la construcció cultural de la nostra ciutat, de la mà de
persones, entitats i col·lectius que no depenen de l’ajuntament i on sovint hi
han trobat poca cooperació.
Parlar de
teatre a Sant Cugat, és parlar del Teatre La Unió, de l’Agrupació Teatral
Maragall (que va donar força professionals avui molt reconeguts), la companyia
de Teatre Fila Zero o Metromàtic Teatre. També d’actrius i actors, directors i
directores, i de tants professionals que han crescut en el seu escenari
com Ernest Naté, Sílvia Servan,
Carme González, Dolors Vilarasau, Emma Vilarasau, Joan Berlanga o Joan Llamas
entre d’altres.
Una bona font
d’informació del teatre contemporani a Sant Cugat n’és el llibre del
Santcugatenc Joan Tortosa “S’aixeca el teló”, on a través de l’Agrupacó Teatral
Maragall (1949 – 1993) explica com Sant Cugat ha estat una vila amb vocació de
teatre.
El Teatre la
Unió és el veritable teatre municipal, el teatre de la gent i el teatre del
poble. Ara bé, en l’actualitat aquest teatre es troba en unes condicions no
massa òptimes per treballar-hi. D’una banda per les infrastructures, equipament
i normativa vigent. D’altra banda per la manca de subvencions i d’altres ajuts
per poder-hi programar.
Tot plegat
limita molt les possibilitats d’allotjar una gran varietat de propostes. Més
encara si tenim en compte la voluntat
i l’ideari de l’associació: dotar als santcugatencs d’una oferta
cultural eclèctica i a preu popular. Perquè la cultura no ha de ser un luxe!
Sant Cugat
s’ha convertit amb els anys en “terra d’hospici i gran hotel” (cita de Joan
Oliver), ara per ara és un gran centre d’exhibició d’espectacles al
Teatre-Auditori Sant Cugat., que ja han passat pel filtre del TNC o d’altres
sales de Barcelona. Els preus no són populars i per tant no estan a l’abast de
tothom, limitant la cultura a una població molt concreta i excloent-hi a força
gent.
Malgrat totes
les adversitats la força de les entitats i, en aquest cas, les que treballen
per a les arts escèniques es reinventa i encara podem dir que manté el cap
força alt. Projectes com la campanya “Batega” endegada per La Unió
Santcugatenca, seu del Teatre la Unió, per revifar l’entitat a través de
propostes culturals al teatre (música, teatre, dansa...), els Tallers de Teatre
Sílvia Servan (escola de teatre de La Unió), Can Ninot (escola de teatre i sala de petit format de
titelles), Tetrateatre/Amics de Pedra i Sang, sota la direcció de Dolors Vilarasau,
L’Espiral companyia de teatre... estan nodrint l’ecosistema teatral a Sant
Cugat d’alternatives per a força gent i, a la vegada, democratitzant el teatre.
Al meu
entendre per arribar a parlar d’una bona salut del teatre, cal posar a la part
alta del baròmetre la qualitat dels espectacles, per damunt del nombre de
públic i/o de recaptació. Si s’arriba a aquesta fita, tard o d’hora
s’incrementarà el públic i conseqüentment les recaptacions.
Però és
important començar pel principi. Donar a conèixer joves creadors i propostes
novells, comptar amb espais on poder exhibir i perquè no dir-ho, poder-se
equivocar. Del contrari no només ens quedarem amb “el de sempre”, sinó que
anirem aniquilant les arts escèniques. Aquesta tasca ara per ara queda en mans
de les entitats, com és el cas del Teatre La Unió.
- En aquest sentit, em podries dir tres
propostes concretes que podrien fer millorar aquesta realitat?
No crec que sigui capaç de donar una resposta massa ben
construïda… Penso que s’hauria de començar redefinir el consell de cultura i
començar pel principi. Crear una taula de treball amb perfils de tots els
col·lectius i entitats, crear unes directrius i obrir el debat amb força
sensibilitats i peculiaritats de tots i totes els que treballen en el camps de
la cultura.
Crear un centre de recursos, real, de les entitats i
d’altres col·lectius. Des del consistori s’hauria de fomentar la tasca
d’aquests col·lectius, oferint espais municipals i promoció.
- Què va suposar l’obertura del Teatre
Auditori Sant Cugat per a la ciutat? Va afectar al Teatre La Unió?
En aquell moment Sant Cugat
era un municipi de més de setanta-mil habitants (crec recordar). Per tant no
era descabellat pensar en oferir una sala de gran format on podessin venir
propostes que fins la data s’havien d’anar a veure a Barcelona o, en comptades
ocasions, a Terrassa i/o Sabadell.
Ja sigui per la distància
amb els teatres de Barcelona o per la manca d’hàbit, provablement el
Teatre-Auditori Sant Cugat, ha anat fent una tasca d’apropament a les arts
escèniques a força gent. Per tant, cal reconèixer una millora en el context
força interessant.
Pel que fa al col·lectiu
teatral local, no es va rebre amb l’optimisme esperat, ja que pràcticament ha
quedat exclòs, sigui com a espai de creació o com a sala d’exhibició dels seus
projectes.
El Teatre la Unió ha seguit
fent el seu camí, amb totes les seves dificultats que ja he exposat abans, però
que no tenen cap xoc frontal amb la proposta de l’Auditori, ja que l’oferta
escènica és ben diferent i, el rendiment i resultat que se li demana, també va
força lluny d’unes xifres econòmiques
- Alguns cops ens emmirallem amb
Barcelona. Salvant les distàncies òbvies, quins punts en comú i
diferències hi trobes des del punt de vista escènic i teatral?
Per descomptat que l’oferta de sales és incomparable i de retruc la
seva cartellera. Apropar gent a Barcelona des de qualsevol indret de l’àrea
metropolitana o d’altres comarques properes, no és un repte, al contrari sí.
Sant Cugat
té un públic potencial local, de la mateixa manera que els passa a la majoria
de municipis catalans. Tret d’aquesta realitat, les diferències no són tantes,
les dificultats econòmiques i la relació amb l’administració no canvia massa.
